251-356) Sant Antoni és conegut amb distints apel·latius: Sant Antoni d'Egipte, perquè allí va nàixer, prop de Memfis, l'any 251; Sant Antoni del Desert, perquè al desert es va retirar per a seguir a Crist. Sant Antoni el Gran, per l'immens influx de la seua ascètica, tant per la seua caritat a atendre el proïsme, com per la seua fortalesa enfront de les temptacions del dimoni. Però el nom que el distingix sobretot és Sant Antoni abat. Abat significa "pare", i entre tots els abats, Antoni va ser per antonomàsia l’abat, el pare dels monjos. Sant Pacomio havia iniciat el moviment de convertir als solitaris anacoretes en cenobites, agrupant-los en monestirs de vida comuna. Sant Antoni va ser triat per la Providència per a consolidar el cenobitismo.

Antonio és un cas exemplar de prendre la Paraula de Déu com dirigida expressament a cada u dels oients. "Hui es complix esta paraula entre vosaltres", havia dit Jesús. Així la va complir Sant Antoni.

Els seus pares li havien deixat una copiosa herència i l'encàrrec de cuidar de la seua germana menor. Un dia va entrar en l'església quan el sacerdot llegia: "veu, ven el que tens i dóna-ho als pobres". Un altre dia va sentir dir: "no vos aclapareu pel matí". I es va comprometre a viure-ho sense dilació. Va confiar la seua germana a un grup de verges que vivien els consells evangèlics, i ell va deixar les seues terres als seus conveïns, va vendre els seus mobles, es va desposseir de tot, va trencar les cadenes que el subjectaven i es va anar al desert.

L'últim mig segle de la seua vida -va viure 105 anys- va residir en el muntanya Colzum, prop del mar Rojo. Amant de la soledat, allí vivia en una xicoteta laura, entre llargs dejunis i oracions, i fent estores per a no caure en l'ociositat. Així es defenia contra els violents atacs del dimoni, que no li deixava un moment de repòs. És l'ambigu valor del desert, lloc propici per a la trobada amb Déu i per a les temptacions del maligne. Antonio és un magnífic exemple per a véncer les temptacions. Se li atribuïen molts milacres, però ell els defugia. A Dídimo el Cec, li repetix: "No ha de doldre's de no tindre ulls qui pot alegrar-se de tindre la llum dels sants, la llum de l'ànima".

És el Sant taumaturg que no sols és invocat en favor dels hòmens, sinó també dels animals, que encara són beneïts el dia de Sant Antoni en molts llocs. Carregat de mèrits, famós pels seus miracles i acompanyat de l'afecte de les multituds, va pujar al Cel el Sant Abad el 17 de gener de l'any 356.

* Amb la seua ajuda i protecció no busquem donar-li gust al nostre egoisme.